EL RETORN AL DIBUIX FIGURATIU
L’ aprenentatge del dibuix i la pintura d’estil clàssic ha passat per diverses fases al llarg de la Història de l’Art. Als inicis, a les cavernes prehistòriques, els artistes afloraven de forma natural a la crida de quelcom misteriós que necessitaven expressar… No hi havia escola, només una força innata que els duia a pintar les coves partint d’una prèvia i inevitable observació de la realitat.
Tant si es tractava d artistes autodidactes com, posteriorment, formats en tallers o escoles, el motor de tots ells era el mateix: la representació fidedigne del que veien els seus ulls. El resultat era sempre una visió subjectiva, és clar, però regida per aquest esperit incansable d’observació i anal.lisi dels elements a representar.
Va ser en el Renaixement que aquest esperit va arribar al seu punt àlgid. Amb el descobriment de les bases de la Perspectiva es va obrir la porta a la representació figurativa d’objectes dins d’un espai en profunditat. Un espai que finalment mostrava la realitat tal i com la veien els nostres ulls.
Dibuix de Laura Maynadé Berga
Va ser en aquesta època en la que es van crear les primeres Universitats i on el dibuix va ser utilitzat com a eina bàsica de coneixement dins els estudis de Ciència, Matemàtiques i Medicina. El dibuixar l interior del cos humà a partir de diseccions de cossos, per exemple, va permetre un gran avenç en aquesta matèria. En el cap artístic no cal dir que el Renaixement va donar grans artistes com Leonardo Da Vinci i Michelangelo Buonarroti.
Durant el segle XX, aquest mètode va perdre força amb l ‘arribada de les Avantguardes i l’Art Abstracte , però per molts artistes actuals, i cada cop de sectors més diversos, s ha fet imprescindible tornar a aprendre a dibuixar de forma rigurosa seguint un mètode que asseguri arribar a l’èxit: Concept artists i mattepainters per al cinema, artistes del tattoo, maquilladors de FX i un llarg etc. Tota una nova fornada d’artistes que necessiten formar-se en el mètode clàssic i ofici del dibuix.